LOS MARMOLES

“Los Marmoles” com es coneixen col•loquialment  les runes romanes de Augustóbriga , una vila que es trobava a la via romana que anava des de  Emerita Augusta (Mérida) fins Caesarobriga (Talavera de la Reina).

 En temps de l’Edat Mitjana Augustobriga es va conèixer com Talavera la Vieja, avui en dia desapareguda  sota les aigües del pantà de Valdecañas, construït el 1963.

És llavors quan es traslladaren les restes a la ubicació actual, a la carretera que va a Guadalupe just creuar el pantà, essent la porta d’entrada a la comarca de “Jara e Ibores”, al terme municipal de Bohonal de Ibor.

Un lloc on acostumo anar però mai havia pogut dominar les llums i resoldre el fort contrallum de les tardes extremenyes. Si posava els degradats les runes sortien fosques, notant-se molt la col•locació dels filtres.

Però aquest any la sort va canviar, es van donar tots els paràmetres buscats les altres vegades, van aparèixer els núvols i s’obrí una finestra al cel, deixant passar les llums dorades de la posta del sol i tenyint el cel de colors càlids.

VALDECAÑAS I ELS FILSFERROS

Després d’una migdiada, tal com marquen les costums  a l’hora que més crema el sol, em vaig dirigir a una zona del pantà de Valdecañas que normalment hi han unes alzines submergides. El pantà estava molt baix i creia que estarien traient el cap, així poder fer alguna composició l’endemà al mati a primera hora fent algun contrallum. Però com sempre “els comptes em van sortir marquesos” i per molt baix que estigués l’aigua, encara no havien tret el cap per aquella zona. Així que vaig decidir activar el pla B: els fils ferros que posen per delimitar les pastures i per a que no s’escapin les vaques.

De bon mati, encara fosca nit, em vaig dirigir al lloc triat la tarde anterior, a la partida de la Zamorana en busca del filferro que entra dintre de l’aigua del pantà. En arribar el ritual de sempre, inventari del material necessari, filtres, targetes, bateries, desplegar el trespeus... es diu així? Muntar la càmera i vestir-me amb el vadeador , motxilla al coll i en busca de l’aigua fins que m’arriba a la cintura, es allí quan començo a notar molta humitat al peu dret, serà algun foradet !

La claror comença a treure el nas i jo a disparar i cremar targeta. Ara més cap aquí, ara més cap allà, els collverds i cullerots comencen a volar de la vora meua, les xivitones no paren de cantar i els mosquits  a tocar allò que no sona, només per aquest espectacle ja ha valgut la pena la matinada que m’he pegat.

Dintre del vadeador ja no és humitat, l’aigua m’arriba pel genoll, no era un foradet és un senyor forat. Dels núvols que hi havia per la nit no en queda cap, però ja estem acostumats.

Quan ja tinc el camal tot ple i comença a passar l’aigua a l’altre decideixo sortir de l’aigua i provar amb focals mes llargues. Sort que estic sol, jo mateix em faig un fart de riure de la manera que em toca caminar per poder arribar al cotxe amb tanta aigua dintre. Ja ja ja, qui no en fa no en conta  !!

Després de treure’m tot lo mullat i fer unes últimes fotografies, dono una última mirada a les fotos a la càmera, amb un somriure d’orella a orella me’n vaig feliç amb la feina feta per avui. En busca d’un bon esmorzaret de productes típics de la terra on estic  amb un bon vi de Pitarra.

Bon profit!!

Ah!! Com s’agrada mes, la foto calenta o freda? Les dues estan fetes amb el wb en manual una a 7200º K i l’altra a 4020º K, el record que tinc jo s’ajusta més a la calenta.

L’última fotografia és d’una tarde que vaig acompanyar a uns amics a pescar en una altra zona del pantà.

IBOR I VALDECAÑAS

Com cada any les vacances les faig a Extremadura, al poble dels pares de la meva dona on tenen una casa. Allí es on desconnecto de la feina i de la mar i puc disfrutar de la natura i de la meva afició a la fotografia.

He de canviar el xip, passar de fer marines a fotografiar grans espais, deveses, pastures , rius... i les llums d’aquelles postes de sol.

Avui toca el riu Ibor i una sessió al pantà de Valdecañas . Visita obligada per buscar els salts d’aigua, que aquest any era ben escassa ja que a la serra de las Villuercas casi que no  han hagut precipitacions, tant de pluja com de neu, a més el pantà estava molt baix.

PLATJA CAMALEÒNICA

Des de fa temps  tinc preparada una entrada sobre una matinada fotogràfica amb el company Fidel Margalef Estivill, a la platja de Les Ampolles o Platja del Suro, que són els dos noms que rep una petita caleta que està de Garbí de la platja de Calaforn.

És una platja que em costava molt fotografiar degut a l’anarquia que hi havia de roques disperses damunt  d’un llosar. Vam anar-hi perquè es una platja de fàcil accés i per superar la dificultat de la composició.

En arribar ens vam quedar parats, havia una gran platja de sorra que la mar havia anat aportant fent-la tota diferent . Fins i tot vaig anar un altre dia per la tarde per  treure-li més suc.

El cap de setmana següent li vaig comentar al meu amic Sisco, que acostumar a anar-hi a nedar a l’estiu a aquesta cala,  que aquest any xalaria i no es punxaria el peus  de la manera que havia quedat.

 Però per a sorpresa nostra,  de la mateixa manera que havia aparegut  l’arena, un altre  temporal  se la va endur i no ha deixat ni un gra, fins i tot va canviar les pedres de lloc.

Així és que us presento l’abans i el després , amb sorra i sense, fotografies de tres dies diferents.

MIG PLE O MIG BUIT ( Fotos fetes amb el telefono)

Recordo quan era menut i començava anar a la mar, el tio Tomàs en deia moltes frases fetes i dites populars, una que recordo és la de "el color de mi cristal, com deia Muntanyola".  Tinc entès que era la capçalera dels articles d’un comentarista esportiu de l’època de la dictadura (per això ho dic en castellà). El meu tiet quan discutíem de futbol tots els dilluns (ja que es més blanc que blaugrana!!) era l'excusa que sempre em donava, la seva forma de veure les coses.

D’aquí aquesta entrada al blog, la forma de veure les coses, el got mig ple o mig buit. Tinc la sort o desgràcia de veure totes les sortides i postes de sol, les sortides des de la mar i les postes des de el port.

Com fotògraf amateur, la majoria de dies m'estiro els pocs pels que em queden al cap, ja que m'he “perdut” grans sortides de sol i fantàstics llums rosades a les serres de Llaveria, coll de Balaguer i dels ports de Tortosa. Me les he perdut fotogràficament parlant, ja que estic treballant i no es qüestió de treure els trastes per fer fotos i a més, que per molt trípode ferm que tingui, la barca es mou.

Però el que no em treu ningú és el poder assaborir els colors de l'albada quant es pujat de ponent o amenaça mestral, quan desfilen les bromes de l'amburgada, quan entra un front, dels resols i banderes flamenques dels torroviscams al mig la frau, sentir el mestral a la cara, el fred de amburgada a les mans, les esgarrifances a tot el cos quan es formen les glopades amb aparell elèctric.

Així doncs em quedo amb el got mig ple, què dic mig ple!!, amb el got ple a vessar per ser un escollit i poder gaudir de la natura com ho faig i fer-ho des d'on ho faig

Gràcies a aquest món de la fotografia  he après a descobrir tots els detalls perquè abans només mirava i no veia res.

Avui les fotografies que us presento NO estan fetes amb la reflex, amb bones òptiques ni res de tot això, avui fotos fetes amb el mòbil, un iphone i editades amb una app del telf.( snapseed ), l'horitzó anivellat amb LR

Una mostra del que veig des de bordo.

Entrades de front a l´albada, mentre per garbi els vents son humits de mitjorn

Situacio típica del pas d'un front que com sempre entra pel nort 

Posta de sol desde el port

Gangues i remolins d'una forta ventada, vents superior als 100 km/h, per aixo l'agua s'aixeca forman aquestes boirines d'agua de mar. Dies moltissim durs per treballar a la mar

Simpàtic arc de Sant Marti

Glopada damunt de Montsia vista desde 24 milles de terra

Per finalitzar una una mica més artistica, el que es veu darrere del vidre son remolins de vent d'una senyora ventada d'aquests ultims dies.

Fins aquí una petita mostra del que veuen els meus ulls e intentant que vosaltres també ho pugue-ho disfrutar. Tal com diem a la mar, Avant i a passar un bon dia ;-)

Salut!

MAR DE FONS

Entre els freds, el vent i les festes majors tenia una mica oblidat el blog

Avui una entrada curteta.

Fa tres setmanes es va fer l'entrega dels premis del 12è concurs de fotografia de les Terres de l'Ebre en el qual he aconseguit el premi local de L'Ametlla de Mar.

Estic molt content i vull compartir-ho amb vosaltres, aquí teniu la foto.

Salut!!!!

LES PRIMERES DE L’ANY

Ja tenia ganes de sortir a disfrutar de la fotografia. Feia casi dos mesos que no havia fet cap sortida de cara i ulls, ni tenia temps per posar-me davant de l’ordinador a mirar fotos i entrar pels blogs que segueixo. Per fi una sortida com Déu mana, una mica escopetejat per a no perdre el costum,  però com conec el lloc no hi ha problema, mentre anava amb el cotxe ja em feia mentalment una idea de la sessió.

La tarda es presentava espectacular: pas d’un front, nuvolades i ponents per la part de garbí i mestral al poble, el que volia dir un cel rogenc i magnifiques llums. Ventada per no perdre el costum en aquestes terres, vents de més de 90 km. El lloc escollit queda una mica arrecerat  i encarat a ponent així que no importava.

Era la vespra de Reis, de regal m’havien portat unes llums magnifiques i tot era senyal de bones fotos. La posta de sol va ser estupenda, amb unes llums brutals tal i com presagiava unes hores abans .

Corredisses cap a qui corredisses cap allà. Com la mar estava en calma, em vaig posar damunt d’un llosar que està a uns 40 cm de profunditat amb les minves de l’hivern i entra més de 20 metres dintre la mar. És com un laberint pel què vas caminant i que al costat té més de metre i mig de fons. Al fer-se de nit allò va ser  una trampa ja que no veia el camí de tornada, vaig arribar suant a la vora del roquer, però va valdre la pena perquè era l’únic lloc on rompia una mica la mar.

Les llums van ser magnifiques per una posta espectacular amb tota la paleta de colors rojos i grocs al cel. Feia molts de dies que no tornava amb el somriure d’orella a orella desprès d’una sessió de fotos.